XIV. El teatre, la mirada superficial sobre el teatre i la superficialitat en general (fragment)
XIV. El teatre, la mirada superficial sobre el teatre i la superficialitat en general (fragment). Força superficial resulteu, i és de fa poc que us heu instal·lat en aquesta superficialitat. Ha sigut així perquè, en arribar al punt de l’estat espiritual en el qual vós us trobeu, qualsevol persona no pot no esdevenir sectària. Només penseu en la salvació del vostre esperit, i, no trobant encara exactament el camí que us està designat per a assolir-la, considereu que tot el que hi ha en el món són seduccions i obstacles per a la salvació. No és el monjo tan sever com vós ho sou. Així, els vostres atacs contra el teatre són, no tan sols sectaris, ans també injustos. Us baseu en el fet que alguns religiosos per vós coneguts estan en contra del teatre. Tenen ells raó, però no vós. Millor, examineu si estan en contra del teatre o de la forma en què aquest es presenta actualment. En els primers segles d’establiment del cristianisme, l’Església es va posar en contra del teatre perquè aquest va esdevenir l’últim refugi del paganisme que havia estat foragitat d’arreu i el cau de les seves innombrables bacanals. Vet per què amb tant d’ímpetu carregava contra ell Crisòstom. Els temps, però, han canviat. El món sencer s’ha purificat de nou amb generacions de pobles europeus novells la formació dels quals ja va començar dins del cristianisme, i llavors els sants mateixos van ser els primers en introduir el teatre: les institucions religioses van posar en marxa una activitat teatral. El nostre Dimítrill de Rostov, justament considerat un dels Sants Pares de l’Església, va compondre algunes obres per a ser representades amb actors. En conseqüència, no és culpable el teatre. Tot pot ser desfigurat i a tota cosa pot ser-li donat un sentit dolent; prou capaç que n’és, d’això, l’home. De les coses, però, cal mirar les bases, allò que han de ser, i no jutjar-les per la caricatura que li han fet. El teatre no és, de cap manera, una ximpleria, ni una absurditat si prens en consideració que en ell es poden aplegar alhora una multitud de cinc o sis mil persones, i que aquesta multitud, ben diversa si s’agafa per separat cada (...) -- Nikolai V. Gógol: “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”.
