I. Testament (fragment)
I. Testament (fragment). Trobant-me en plenes facultats mentals i sana capacitat de judicar, exposo ací la meva darrera voluntat. ~ Primer. Demano que el meu cos no sigui soterrat fins que presenti clars signes de descomposició. Dic això perquè durant la meva malaltia vaig passar per moments d’emmudiment vital; el cor i el pols van deixar de bategar... Havent durant la meva vida estat testimoni de molts esdeveniments tristos esdevinguts per causa de la nostra precipitació en totes les coses, fins i tot en un assumpte tan greu com el sepeli d’un difunt, consigno això ací a les començalles mateixes del meu testament amb l’esperança que potser la meva veu pòstuma farà venir a esment que en general cal actuar amb major circumspecció. Dit això, continuo amb l’expressió del meu desig que vull que el meu cos sigui lliurat a la terra sense prestar gaire atenció al lloc on aquest jaurà ni vincular res amb les meves restes. Prou que s’haurien d’avergonyir aquells que dediquen alguna atenció al cos corruptible que ja no és nostre; es vinclen als verms que hi pasturen. En comptes d’això, demano que pregueu amb més força per la meva ànima i que, deixant de banda qualsevol pompa fúnebre, crideu els pobres que manquen de pa i els convideu per mi a un senzill dinar. ~ Segon. Demano no aixecar sobre meu cap monument i ni tan sols pensar en una fotesa com aquesta, indigna d’un cristià. Si car era jo realment per a algun dels meus pròxims, que m’aixequi aquest un monument d’una altra faisó: un monument a dins seu amb una fermesa introntollable en les vicissituds de la vida, amb el coratge i la confortació que ofereixi a tots els del seu voltant. Qui després de la meva mort creixi espiritualment més que no pas en vida meva, aquest mostrarà que m’estimava de debò i que era amic meu, i amb això només m’erigirà un monument. Perquè, jo mateix, per més feble i insignificant que fos, he procurat sempre confortar els meus amics, i ningú dels que en els darrers temps s’han aproximat més a mi, cap d’ells, en moments de marriment i feixuguesa, no ha vist en mi conspecte d’abatiment, malgrat que també a mi em sobrevenien minuts de feixuguesa i m’emmelangia jo no pas menys que altres. Que recordin això tots ells després del meu traspàs, i que repassin mentalment totes les paraules que els he dit i que rellegeixin totes les cartes que els he adreçat d’un any ençà. ~ Tercer. Demano a tothom en general que ningú no em plori. Pecat cometrà aquell que comenci a despenjar-se dient que la meva mort és una gran o significativa pèrdua. Ni tan sols en el cas que hagués aconseguit jo fer quelcom profitós o que hagués començat a complir el meu deure realment tal com cal, i la mort m’hagués pres a l’encet d’una empresa projectada, no per a gaudi d’uns quants, ans per a benefici de tothom, ni tan sols llavors caldria lliurar-se a l’aflicció que no dona fruits. Si, en lloc meu, morís a Rússia un home realment necessari a ella en les actuals circumstàncies, tampoc en aquest cas cap dels vivents no hauria d’afligir-se; tot i que és just pensar que, si desapareixen prematurament persones necessàries a la comunitat, signe és això de la ira celestial, que ens priva d’aquesta manera de les armes i els mitjans que ens permetrien acostar-nos a la fita marcada. No hem de caure en l’abatiment amb cada pèrdua sobtada; ens hem d’examinar introspectivament amb major deteniment i reflexionar, no ja sobre la maldat dels altres o del món en general, sinó sobre la pròpia maldat. ¡Terrible és la negror de l’esperit! I només és percebuda aquesta quan la inevitable mort s’alça davant dels nostres ulls. ~ Quart. Llego a tots els meus compatriotes (prenent només en consideració que cada escriptor ha de deixar rere seu en heretatge als lectors alguna bona idea), els llego el millor que ha produït la meva ploma: l’obra sota el títol “Conte de comiat”, que, com es veurà, fa referència a ells. Llong temps vaig portar l’obra aquesta en el cor com el millor dels meus tresors, com un signe de la gràcia de Déu envers mi. Va ser font de llàgrimes, per ningú no vistes, ja des dels temps de la meva minyonesa. (...) -- Nikolai V. Gógol: “Fragments escollits de la correspondència amb els amics”.
